Un conte que convida a la reflexió...

Exclusió:

Hi havia una vegada un país habitat per figures geomètriques anomenat Circulandia. Aquest país s'havia cridat així perquè la majoria dels seus habitants eren cercles. I dic la majoria perquè no tothom l'era, ja que també hi havia triangles, quadrats, rectangles, rombes, i altres figures.
Els cercles, que es consideraven éssers bells per ser majoria, per ser "normals", rebutjaven i s'allunyaven de la resta de figures per la seva "anormalitat". 
- Els quadrats són rars -deien entre ells-. Tenen becs i línies rectes. No són tan bells com nosaltres, que som Figures Perfectes. Nosaltres podem rodar i rodar, i som totalment simètrics pertot arreu. Ningú pot comparar-se a nosaltres els Cercles.
- I que ningú s'apropi a aquests raritos -deien uns altres-. Segur que tenen una malaltia contagiosa. I si acabem com ells? Ja no seríem éssers normals, no podríem rodar tan bé. Ells són incapaços per a qualsevol cosa, sobretot per rodar. 
I així, sota aquestes idees, els Cercles no van permetre l'entrada de les altres figures en els col·legis, ni en els restaurants, ni en el gimnàs de karate, ni en l'equip d'escacs, ni en cap costat.
Consideraven millor tenir-los apartats i no apropar-se molt a ells, doncs, segons deien, "segur que no porten res bé".
I el seu món va quedar així:

Segregació:
Hi havia una vegada un país habitat per Figures Geomètriques anomenat Ciriculandia. Aquest país s'havia cridat així perquè la majoria dels seus habitants eren cercles. I dic la majoria perquè no tothom l'era, ja que també hi havia triangles, quadrats, rectangles, rombes, i altres Figures.
I els cercles, que es consideraven "normals", sentien llàstima de les altres figures, així que van decidir que no era bé excloure'ls de la societat, per la qual cosa van començar a construir escoles especials per a Quadrats, i escoles per a Triangles, i llocs habilitats per a Hexàgons, sales aparti perquè poguessin estar els Rombes...
- Així està bé! -exclamaven els Cercles-. D'aquesta manera les altres Figures tenen un lloc al món.
- Sí -responien uns altres-. Així està bé. Els quadrats, els triangles i altres figures no són com nosaltres. No tenen les nostres capacitats. Són diferents i no els faríem cap ben tenint-los al costat de nosaltres. No és bé excloure'ls, però tampoc barrejar-los amb nosaltres.
I el seu món va quedar així: 

Integració:
Hi havia una vegada un país habitat per Figures Geomètriques anomenat Circulandia. Aquest país s'anomenava així perque la majoria dels seus habitants eren cercles. I dic la majoria perquè no tothom l'era, ja que també hi havia triangles, quadrats, rectangles, rombes, i altres figures.
I els cercles no volien que la resta de figures estiguessin separades. No volien ni excloure-les ni segregar-les, així que van deixar un espai al costat d'ells.
Però com a la resta les veien diferents, com desgraciadament les consideraven minusvàlides (que significa "menys vàlides"), o malaltes, o problemàtiques, van decidir fer un punt i a part dins del seu món. Així estarien amb ells, però en un racó apartat perquè poguessin, segons comentaven, desenvolupar-se amb normalitat o no causar problemes.

- No podem excloure-les de la societat -argüían- perquè són ffgures geomètriques igual que nosaltres; tenen dret a ser respectats i tractats amb dignitat.

- És cert -deien també-. Però a les escoles no haurien d'estar al costat dels Cercles, doncs entorpirien el ritme "normal" de les aules i ells tampoc sortirien beneficiats. Cal crear aules a part dins del mateix centre.

Per això van construir escoles en les quals podien entrar triangles, quadrats, rombes, rectangles... però les van deixar en classes separades.
I d'aquesta manera el món i les aules van quedar així:

Inclusió:
Hi havia una vegada un país habitat per Figures Geomètriques anomenat Figurlandia. Aquest país s'havia cridat així perquè els seus habitants eren triangles, quadrats, rectangles, rombes, i altres figures geomètriques.
La majoria eren cercles, però aquests no veien cercles al món, sinó figures geomètriques, cadascuna amb la seva forma, la seva fortalesa, la seva feblesa, la seva forma de ser, pensar i sentir.
No es consideraven normals, ni les figures perfectes. I volien un món en el qual tothom estigués unit, una gran comunitat.

- I com fem per incloure'ls en la nostra societat? -va preguntar un. 

- És senzill -va respondre algú-: Agafarem unes tisores i els tallarem els becs fins que siguin cercles.

- Però això no els farà mal? -va qüestionar un altre-. Això deu fer mal... No em sembla bé obligar-los a ser cercles costi el que costi!

- El millor seria -van concloure al final- acceptar-los tal com són. Que estiguin dins de la nostra societat sense obligar-los a canviar.

- Ningú és una figura perfecta en aquest món! -van afirmar finalment-. Cadascú té els seus punts forts i els seus punts febles, i en unió podem aprendre tots de tots. Nosaltres podem fer ús de la nostra constitució per formar rodes que serveixen per portar grans càrregues, els quadrats units poden fer pilars i parets que sostinguin i formin edificis, els triangles i els rectangles units poden fletxes que ens guiïn el camí, amb els pentàgons i hexàgons es construeixen pilotes que serveixen per jugar al futbol, i fixeu-vos!, les pilotes són esferes, molt més rodones i belles que els Cercles.

Així doncs, van deixar de parlar de discapacitats i minusvalideses, per donar pas a la diversitat funcional, doncs cadascú, segons com és, té les seves capacitats i pot valer per a diferents coses.

D'aquesta manera el món va quedar així:

I totes les figures geomètriques van viure felices en unió, pau i harmonia!

Què és realment la inclusió?

En els darrers anys molts han estat els autors que han parlat sobre la inclusió i els canvis que ha sofert. Pareix que és té molt clara la teoria del que és i en que consisteix aquesta, però els problemes arriben quan s’ha de portar a la pràctica.

És cert que s’observa una evolució, que molts són els centres que intenten mantenir els alumnes amb necessitats tot el temps dins l’aula amb el grup, però moltes vegades això no és sinònim d’inclusió.

Es creuen que pel fet de no treure els nins de l’aula s’està duent a terme una bona pràctica, quan en realitat, el fet de que quedi a l’aula vol dir que la mestra de suport estigui només sobre aquests nins, fent una feina diferenciada. En aquesta situació parlam d’integració i no pas d’inclusió.

La següent imatge convida a la reflexió, i ens ajuda a definir què és realment la inclusió i amb que es confon sovint.

De més a menys inclusiu:

• Inclusió: Acceptar les diferències i conviure persones amb característiques diferents en un mateix espai sense fer cap tipus de separació entre elles.
• Integració: Persones diferents conviuen a una aula però fent distincions.
• Segregació: Separació total de persones diferents, tot i que les necessitats de tots estan ateses, però per separat.
• Exclusió: No tenir en compte a les persones amb necessitats fins el punt de no oferir cap tipus d'oportunitats.

Una bona forma d'organització de l'aula

La següent proposta parla de l'organització de l'aula en grups cooperatius. Que els alumnes d'una classe estiguin asseguts en grups permet poder realitzar moltes activitats de cooperació entre ells. A més, treballar en petits grups no fomenta la competitivitat entre cadascun d’ells, sinó que facilita que cada grup tengui el seu ritme de feina sense establir comparacions amb la resta.

Personalment crec que el fet que s’asseguin d’aquesta forma afavoreix molt en els resultats de les feines que realitzen en grup, ja que sempre són més completes que si les realitzassin de forma individual. Tot i que també s’ha d’anar amb compte i assegurar-se de què tots els nins del grup treballin i vagin progressant, cadascun dins de les seves possibilitats.

També és important tenir amb compte les persones que formen part de cada grup. A la meva aula, per exemple, a cada taula trobam un nin que es desenvolupa bé en l’àmbit escolar, i un altre, que pel contrari, té més dificultats. La idea és que entre el treball entre iguals, el que té més facilitats ajudi al que en té menys.

Però tornam al mateix d’abans, s’ha d’anar amb compte que el nin més brillant no intenti assignar-se el paper de líder i vulgui passar sobre la resta. Una forma que proposen Anguita et al (2000) per tal d’evitar aquestes situacions seria establir una sèrie de normes per poder regular el repartiment de les tasques.

Centrats en els alumnes amb necessitats educatives, el treball en grups cooperatius, els hi permet desenvolupar el seu potencial i contribuir al del seus companys. El fet de treballar en grup també els hi ajuda a ells, ja que moltes vegades aprenen més dels companys que del mateix mestre. Així, podem afirmar que la motivació de treballar en grups cooperatius beneficia de forma significativa a aquests nins.

Per acabar, m'agradaria destacar l’afirmació que fan Johnson, Johnson,& Holubec, E.J. (1999) sobre l’objectiu dels grups d’aprenentatge:

“El propòsit dels grups d'aprenentatge cooperatiu és enfortir a cada membre individual, és a dir, que els alumnes aprenen junts per poder després exercir-se millor com a individus.”

Les famílies dins del procés E-A

Una de les peces imprescindibles dins del procés d'ensenyament són les famílies, un element que a simple vista pareix extern a l'escola, però que té més importància de la que creim.

Els mestres només controlam als nins quan estan dins l'aula, però... què passa quan surten d'aquest espai?

És aquí on entren les famílies; l'estatus socioeconòmic de les quals té molt a veure si ens referim a la motivació rebuda a casa. Trobam que les famílies amb un estatus socioeconòmic més alt, són les d’aquells nins que destaquen sobre la resta, ja que fora de l’aula reben motivacions extres per enriquir-se i culturitzar-se.

Quan et trobes dins l’aula i comences a treballar amb un grup te’n adones de quins nins són els que pertanyen a aquest tipus de famílies. Són nins que tenen un pensament elaborat, i raonen les respostes i intervencions durant les classes, també són nins que són organitzats, porten els deures quan toca i els porten ben fets. Situacions com aquestes t’ajuden a veure la implicació de la família, i de la importància que té que el nin es desenvolupi en un ambient enriquidor.

En resum, les famílies han de ser un element més del procés com ho són els mestres o els alumnes. I a més, la comunicació entre tots els elements que conformen el procés és completament necessari.

Llibres si, llibres no

Un dels temes que més debat ha generat els darrers anys és el dels llibres de text. Són moltes les opinions sobre aquest tema. Moltes i diverses. Alguns mestres que es posicionen a favor d'aquests s'excusen dient que faciliten molt la feina, i que així, saben exactament el que han de tractar a cada una de les unitats en les quals es divideix el llibre.

D'altra banda trobam als mestres que defensen una educació sense fer ús d'ells, ja que opinen que treballar seguint únicament amb llibre de text ferma al mestre, i no li permet realitzar tasques que puguin incloure a tothom.

Utilitzar el llibre de text suposa a què tots els alumnes d'una mateixa classe, cadascun amb ritmes d'aprenentatge diferent, s'hagin d'adaptar a uns mateixos continguts i objectius. Això va en contra dels principis de la inclusió, ja que no respecta des de cap punt de vista les necessitats dels alumnes en cada situació.

És cert que treballar amb llibre facilita la feina, però ningú ha dit que ser mestre sigui fàcil. La nostra tasca com a mestres ha de fer que tots els alumnes d'un grup se sentin còmodes i puguin assolir els objectius, cadascun d'ells dins de les seves possibilitats. 

En definitiva; treballar amb llibre és una de les metodologies menys inclusives, sota el meu parèixer, i més tenint en compte totes les estratègies i metodologies que han anat sortint darrerament, que ens permeten impartir sessions a l'abast de tothom amb més llibertat de la que ens donen els llibres de text.

Desdoblament del grup o dos mestres dins l'aula?

Un dels temes que més debat generen en el món del suport educatiu, és tal vegada el de quin tipus de suport és el que afavoreix tant als alumnes amb necessitats i a la resta de grup.

L’ideal seria fer ús de metodologies tan obertes com per poder incloure a tots els nins d’una mateixa classe, i naturalment, aquestes metodologies serien tractades dins d’un mateix espai, sense treure a ningú de la classe.

El que no podem evitar és pensar en les dificultats que suposa treballar d’aquesta manera. Aconseguir programar classes prou obertes per a tots i que funcionin, i ens donin resultats exitosos, requereix molta feina darrere per part del mestre tutor, sempre coordinant-se amb el mestre de suport.

Podem considerar el fet de desdoblar el grup sempre i quan els alumnes que surtin de l’aula treballin el mateix que els que queden, i que, els grups siguin heterogenis sense considerar si els alumnes que surten tenen algun tipus de dificultat. Així doncs, fer un desdoblament ens ajudarà a treballar amb grups més reduïts.

D’aquesta manera aconseguirem que els nins amb dificultats treballin amb els seus companys sense ser exclosos, i a la vegada, tots els alumnes podran treballar, alguns dies amb la figura de mestra tutora i d’altres vegades amb la de mestra de suport.

Les conseqüències de treballar fent desdoblament de grups homogenis poden ser greus. Es poden produir problemes en la socialització, o situacions on els nins que surten de l’aula amb freqüència sofreixin comentaris o actituds negatives per part de la resta de l’alumnat.

En resum, consider que ambdós mètodes de suport són vàlids, sempre i quan els desdoblaments es realitzin en grups heterogenis, i que si es decideix deixar les dues figures dins l’aula, es treballi de forma que els alumnes amb necessitats no es sentin discriminats.

Un resum de les idees de la meva reflexió anterior es veuen plasmades al següent enllaç:

Tipus de suport amb dos mestres al l'aula. Teresa Huguet

Les meves tasques com a "mestra de suport" a les pràctiques

Una de les tasques que he desenvolupat durant el període de pràctiques és la tasca de mestra de suport. El fet de que la mestra de suport del centre no estigui present a la meva aula durant totes les sessions ha fet que m’hagi hagut de fer càrrec d’alguns alumnes amb necessitats durant algunes sessions on la tutora estava fent classe per a la resta. Això ho ha provocat el fet de que les sessions no estiguin a l’abast de tots.

Aquest tipus d’activitat d’educació individualitzada que he hagut de desenvolupar m’ha conduit a que conegués més d’aprop a aquests alumnes que tal vegada quan estan amb la resta de grup passen més desapercebuts, ja sigui perquè els hi costa més xerrar o perquè no entenen el que s’està fent.

He hagut de pensar estratègies o formes de treballar el mateix que la resta però d’una forma més simple o simplement, d’una forma diferent, per a que ho pugui entendre. M’he hagut d’armar de paciència, repetir les coses moltes vegades i tenir present en tot moment les dificultats que té aquell alumne que no li permeten captar les informacions ni tampoc pensar de forma raonada abans de donar qualsevol resposta al que li demanis.

No és gens fàcil, tal vegada perquè no tenc rodatge amb nins d’aquestes característiques o perquè realment acab d’entrar com aquell que diu dins del món de suport. També cal dir que aquesta opció d’enviar el nin amb NESE amb la mestra de suport, o en aquest cas amb la practicant, és la més fàcil, però tot i així la tasca no ho és gens.

Nins amb altes capacitats, els grans oblidats

La majoria de vegades quan parlam d’alumnes que requereixen una atenció especial pensam només en alumnes amb necessitats educatives d’aprenentatge, però poques vegades ens enrecordam dels alumnes d’altes capacitats. 

Jo també era de les que pensava que els alumnes amb altes capacitats no suposen cap tipus de pertorbació dins l’aula, i que el que fan es facilitar el treball, però no és així. Fins que no ho he experimentart en primera persona, no he pogut veure l’atenció que necessiten aquests nins. 

Els alumnes diagnosticats amb altes capacitats són alumnes que acaben la feina en la meitat de temps que la resta. A més, el fet de tenir altes capacitats fa que s’avorreixin a classe i per tant perdin el fil.

És difícil satisfer les necessitats de tots els alumnes dins d’una aula ja que tots i cadascun d’ells són diferents, i per conseqüència els seus ritmes d’aprenentatge també ho són. Per tant, al meu centre s’ha optat per fer amb els nins amb aquestes característiques és que facin una feina extra a la resta. Aquests nins disposen de molt de més temps al final de les sessions perquè acaben les feines amb molta antelació. 

Quan acaben les tasques, surten al passadís, on tenim taules i cadires, i allà es posen a treballar en el seu projecte, pensat i duit a terme només per ells. La mestra els hi dona les indicacions però com que són nins autònoms, la feina plantejada la realitzen tots sols, sense tenir un mestre supervisant tota l’estona. 

Consider que aquesta opció de treball no és la més adequada, ja que de certa forma el que estam fent és excloure. Tal vegada el que s’hauria d’aconseguir és plantejar tasques més obertes on tots els nins tenguin cabuda, i no només pensar en adaptar les activitats als nins amb necessitats, sinó que també considerar als oblidats nins amb altes capacitats.

                                     

PER A REFLEXIONAR: L'educació no seria possible sense els mestres

Totes i cadascuna de les persones amb les que topen els nins al llarg de la seva vida escolar contribueixen a la seva formació com a persones.

Els mestres tenim un paper molt important a la vida dels nins!!!

El suport al meu centre de pràctiques

El meu centre de pràctiques és un macrocentre, de tres línies, que no té una línia de suport definida. Podria definir aquest suport com una tasca poc organitzada; es nota que no hi ha una coordinació entre mestra de suport i tutora. La mestra de suport arriba a l’aula, i demana a veure que té pensat fer la tutora, i si ella creu que és necessari que quedi a ajudar als nins amb més dificultats. En tot cas, si queda a l’aula no s’encarrega única i exclusivament dels nins que tenen problemes.

Altres dies, la mestra de suport arriba i comença a nombrar als nins que han de sortir de l’aula, juntament amb la resta de nins amb dificultats de la resta de nivell. S’envan a l’aula de suport i allà solen fer activitats per reforçar la lectoescriptura i a vegades de matemàtiques.

Personalment, crec que la tasca de suport és suficientment important com per tenir-la ben organitzada. És vital que la mestra de suport i la tutora és coordinin i mantenguin una comunicació constant per definir el tipus de suport que es farà amb aquell grup i les activitats que es poden realitzar aprofitant aquesta segona figura, no només pensant en els nins amb problemes, sinó en tot el grup classe.

Tal vegada el fet de que només vengui la mestra de suport a l’aula dues vegades a la setmana, dificulta el poder realitzar activitats innovadores, dirigides a tot el grup i no tan sols a una petita minoria. Així doncs, tal vegada el problema sigui una mescla entre manca de temps i d’organització.

Com podem aprofitar tots els punts forts de tots els alumnes?

El tipus de suport que es decideix fer dins l’aula determinarà en certa manera la relació entre els alumnes d’aquesta. Si s’opta per dur a terme un suport fora de l’aula, la relació o vincles afectius que es puguin crear entre alumnes seran més be pocs. En canvi si els alumnes es troben dins d’un mateix espai, és més probable que es crei una relació d’amistat. 

Personalment, crec que el fet de que tots els alumnes romanguin dins la mateixa aula no només és positiu en l’àmbit de relació afectiva, sinó que també ho és per l’àmbit educatiu. Tenen tant que aprendre els nins uns dels altres que des del moment que n’agafam a uns quants i els treim de l’aula el que feim és impedir que es puguin donar aquests aprenentatges tan importants.

D’altra banda, potser que els mestres ens buidem el cap per trobar estratègies inclusives i aptes per a tots, i en realitat tenim la solució davant els ulls. L’aprenentatge entre iguals està infravalorat i potser és una de les millors tècniques per a que els nins aprenguin uns dels altres, i això és aplicable, per suposat en el cas de que a l’aula trobem alumnes amb algun tipus de necessitat.

En resum, la qüestió és crear un ambient favorable on aquests nins que requereixen de més ajuda es trobin còmodes per poder desenvolupar tot el seu potencial, i que millor que fer-ho amb l’ajuda dels que són els seus amics. D’aquesta manera aconseguirem una motivació extra. Ells mateixos veuran que són el vertader centre de l’aprenentatge i que són capaços de participar en el procés d’E-A de forma activa.

Les meves primeres impressions de l'assignatura

La meva primera entrada la vull dedicar a parlar sobre la impressió que m’ha causat l’assignatura de suport després d’haver experimentat les primeres sessions.

El que més m’ha cridat l’atenció és el punt de vista des del qual es tracta el concepte “suport” i als alumnes que hi van lligats. No es tracta de cercar solucions per aquests nins al marge del grup sinó fer-ho d’una forma on tots els alumnes s’hi vegin implicats.

 Moltes vegades associam el suport a un col·lectiu d’alumnes més vulnerables amb necessitats educatives, quan en realitat no és així. Les estratègies més correctes han de ser vàlides tant pels que tenen aquestes necessitats com pels que no les tenen.

 Durant aquestes sessions he pogut observar com els recursos emprats serveixen per a tots, que tots els alumnes tenen cabuda sense exclusió de ningú.

    

Les característiques essencials d’aquests recursos són: la inclusió i motivació. Inclusió, pel que he esmentat anteriorment. L’altra característica, la motivació es veu present a l’hora de plantejar els objectius i a l’hora de qüestionar-mos la finalitat del recurs. Quan plantejam els objectius hem d’intentar que estiguin a l’abast de tots, adaptant-los, està clar, però aquests objectius han de fer que els nins siguin capaços d’assolir-los d’una forma satisfactòria, i d’aquesta manera la seva motivació augmentarà.

En segon lloc, crec que també és important plantejar la finalitat del recurs ja que conèixer-la farà que l’alumne (amb necessitats o no) estigui motivat ja des d’un principi.  

Finalment, ens han recalcat durant aquestes primeres sessions que un aspecte important és la importància d’un suport dins l’aula sempre que sigui possible. Això remet al que he explicat abans. Aquest tipus de suport estarà no només dirigit als alumnes amb més problemes, sinó que també a la resta, i per tant serà més inclusiu.